PLANTEJAMENTS LABORALS

Aquests últims dies, he vist tres pel•lícules, molt diferents en l’estil i la temàtica, però que ben mirat tenen un denominador comú: L’importància del nostre treball en les nostres vides.

La primera d’elles es diu “The Adjuster (el liquidador)”, i te ja alguns anys. Tot i que jo m’havia proposat veure tota la filmografia d’Atom Egoyan, aquesta se m’havia passat, però més val tard que mai, i de debò que ha valgut la pena de recuperar-la. El director crea un cop més una història aparentment banal, de personatges que amaguen més del que a primer cop d’ull aparenten, i aconsegueix crear una sèrie d’atmosferes pertorbadores i inquietants com ja ve essent habitual en el seu cinema. Aparentment, la trama és ben senzilla: un home (magnífic Elias Koteas) que treballa per una companyia d’assegurances, es dedica a peritar els danys produïts per accidents fortuïts i a allotjar en un motel, de forma temporal a totes aquelles persones que han perdut la seva llar degut al sinistre.

El protagonista viu amb la seva dona, encarregada de censurar escenes d’alt contingut violent en films pornogràfics, el seu fill i la seva cunyada, que tot i que porta bastants anys residint al Canadà, no parla la llengua del país, i es dedica a visionar les pel•lícules pornogràfiques que la seva germana roba del seu lloc de treball. Fins aquí, tot pot semblar “normal”, però poc a poc anirem descobrint l’implicació personal del liquidador vers els seus clients, i el dubte ètic que el comporta el fet d’involucrar-se amb ells de forma tan íntima. A priori, el seu plantejament moral sembla força solidari: per què limitar-se a dur a terme únicament la seva tasca de forma purament professional, si el que realment necessita aquesta gent que ho ha perdut tot, és humanitat? Però... realment és aquest el mòbil de la seva forma d’actuar, o s’està aprofitant de la situació i es dedica a manipular a gent que, degut al seu estat emocional (no oblidem que la majoria acaba de perdre-ho tot) no veu les coses de forma prou lúcida? De mica en mica van sorgint d’altres personatges secundaris, a qual més excèntric, que van escalfant aquesta olla a pressió fins arribar a l’inesperat desenllaç. Menció a banda per la magnífica banda sonora de Mychael Danna, que amb les seves sonoritats ètniques s’ajusta de forma magistral al fascinant poder hipnòtic de les imatges d’Egoyan.

The Ghost Writer, tracta de les vicissituds que haurà d’afrontar un jove escriptor des del moment en que accepta l’encàrrec de reescriure l’autobiografia d’un ex-primer ministre anglès. Es tracta d’una pel•lícula on es nota la mà d’un professional de la direcció del nivell d’en Roman Polanski. Tots els detalls estan cuidats al màxim: des del disseny de producció, passant per la fotografia, la construcció dels personatges (mai sabrem rés de la vida privada de l’escriptor), la banda sonora, i naturalment l’ interpretació a càrrec d’un grapat d’actors (la majoria anglesos) de solvència més que demostrada. Però el més interessant és l’atmosfera que Polanski, com ja ens te habituats a través del seu cinema negre) aconsegueix crear mitjançant uns interiors altament estilitzats i al mateix temps amenaçadors, uns exteriors on mai veiem la llum del sol, i una sèrie de plànols subjectius (magnific el que tanca la pel•lícula) que un cop més demostren el magistral domini de la narració cinematogràfica.

Aanant mes enllà de la trama, la història que se’ ns planteja, ens permet de fer una reflexió sobre el dubte moral que pot sorgir, en el moment en que una feina va obrint portes cap a altres descobriments que fan trontollar els nostres esquemes del bé i del mal. El protagonista, tot i saber que, en el fons, el primer ministre és probablement culpable dels càrrecs que se li imputen, decideix seguir endavant amb la seva tasca i inclús, de forma totalment amoral, es permet el luxe d’escriure la nota de premsa amb declaració d’inocència implícita que més tard serà publicada en nom de l’imputat, i de deixar-se seduïr per la seva esposa, sense cap mirament. La fascinació d’un estil de vida, i l’implícit complexe d’inferioritat davant gent tan poderosa, poden més que la raó en aquest cas (i malauradament en molts cassos de la vida real). No serà fins més tard, quan l’escriptor se'n adona que ell també ha estat enganyat i manipulat, que decidirà involucrar-se de debó en el descobriment de la veritat.

Des d'aquesta pàgina, recomano aquesta pel·lícula, doncs es tracta a la vegada d'un producte d'autor i  d'entreteniment al mateix temps; dificil conjucció en el cinema actual. 

REPO MAN es un producte pensat i creat per a obtenir un grapat de beneficis: el que en diem habitualment cinema de consum. Avalat per grans estudis nord-americans, te tots els ingredients per a captivar les grans audiències: espectacularitat en les escenes d’acció, dos actors del carisma d’en Forest Witaker i Jude Law , una estètica futurista amb decorats d’una lletjor dissenyada per tal que resulti visualment impactant i un personatge principal envoltat d’una àuria d’heroi solitari que a la fi es deixarà redimir per amor. Darrera tot això que per un cantó podria resultar atractiu pel gran públic, i per l’altra provocar un cert rebuig a un altra tipus d’espectadors, s’amaga quelcom de més: un guió amb uns matisos pseudo-filosòfics (aquí no puc evitar fer una referència a “Blade Runner”) que li afegeixen un interès especial i fan que amb el temps, es pugui convertir en un film de culte.

La trama és ben senzilla: en un futur indeterminat, dos homes, companys des de l’infantesa, treballen per una empresa que es dedica a recuperar òrgans trasplantats a persones que no poden fer front al pagament dels mateixos. Durant la primera part de la pel•lícula se’ns mostra als protagonistes fent la seva feina bruta sense cap mena de remordiment o escrúpol; guanyen uns bons diners i justifiquen la seva tasca dient que “el treball és el treball”, com era d’esperar, un dels protagonistes, degut a una sèrie de circumstàncies, acaba plantejant-se si el que fa es prou justificable... no segueixo explicant la trama, doncs està plena de girs i sorpreses inesperades que provocarien una pèrdua d’interès a tots aquells que decideixin veure la pel•lícula.

Vull, no obstant fer menció a una frase que escriu el protagonista en el seu diari cap a la fi del metratge, i que em va colpir, doncs és altament significativa per a mi en aquest precís període de la meva vida. (els que em coneixeu be, ja sabeu per què ho dic). El personatge que interpreta el sempre eficient Jude Law, després de reflexionar sobre la seva feina, escriu literalment: “... /A job is not just a job: is who you are. And if you wanto to change who you are, first you have to change what you do”.../”. No està gens malament, oi?