REINVENTAR-SE

Ara que està tant de moda la paraula "reinvenció", aprofito per a utilitzar-la a l'hora de definir el treball de Pedro Almodóvar a la seva última pel·lícula.

El director ha decidit prescindir quasi totalment del seu estil habitual per a submergir-nos en una història de personatges amargs i tristos: gent que no somriu mail i que únicament desitja dur a terme una venjaça com a camí a una possible redempció. Però com quasi tot en aquesta vida, les coses mai surten exactament com a priori s'han planejat, i de cop i volta afloren sentiments que fan que hom es replantegi vies d'existència oblidades en el més profund del subconscient.

Almodóvar introdueix (personalment penso que d'una manera molt forçada) algunes puntades d'esperpent que són marca de fàbrica de l'autor: vegis el personatge del "tigre" o els llarguíssims plànols de la cantant Concha Buika a les escenes de la boda, però tot i aquestes pinzellades grinyoladores, el director ha sabut reinventar-se i anar més enllà dels melodrames als que ens tenia acostumats per a endinsar-se en una trama original, inicialment poc creible i plena de personatges foscos, però a mesura que la narració avança, tot va resultant quotidià, i els personatges ens semblen fins i tot conmovedors.

Trobo també un tant fora de lloc a una bona actriu com és Marisa Paredes, en un personatge de minyona brasilera que no acaba d'encaixar en el conjunt de tot plegat. Tot el contrari que Elena Anaya (sobèrbia) i Antonio Banderas que estàn tràgics, però magnífics i porten sobre les seves espatlles i amb gran professionalitat, el pes d'uns personatges que, en mans d'un altre director, ni resultarien creïbles ni tan humans com els que ens entreguen mitjnaçant els seus respectius treballs.

Pel·lícula altament recomanable per a tots aquells que busquin dues hores d'un treball d'equip molt ben fet i que sàpiguen gaudir i apreciar  les qualitats d'un producte ben enllestit, tant a nivell narratiu com plàstic i musical, amb una direcció artística poc habitual dins les produccions cinematogràfiques d'aquest país.

"La Piel que habito" ens endinsa dins d'una ficció que, estranyament supera la realitat quotidiana. ¿Quin gènere li queda ara al director manxeg per abordar? ¿Potser un musical? Segur que també se'n ensurtiria amb gran exit.

De vegades els tòpics són necessaris

Avui, aprofitant un viatge llampec a Barcelona en tren, m'he llegit d'una tirada una novel·la policíaca que tenia arreconada per casa, un d'aquells llibres que es compren per a llegir a l'estiu, i que queden emmagatzemats l'un damunt l'altre durant mesos, a voltes anys.

Bé, el títol del llibre és: "Jugada de presión", i l'autor un tal Paul Benjamin. Resulta que aquest és l'alter ego d'en Paul Auster, quan encara no era el reputat i venerat novelista que és avui.

Es tracta d'una història que es llegeix amb plaer, doncs conté tots els tòpics de la novel·la negra nord-americana: un detectiu amargat i dur, que va deixant cadàvers per allí on passa, policies corruptes, una femme fatale que fa trontollar els valors del detectiu, etc.

Tot i que al contrari que en les històries dels mestres del gènere (vegi's Chandler, Hammet, Ellroy) l'acció no succeeix a Los Angeles sinó a New York, ciutat fetitxe de l'autor. A més, es pot notar l'emprempta "Auster", en les clucades d'ull que fa a la cultura francesa, citant a Stendhal, les cigarretes Gauloises o el ví de Burdeus.

El llibre es llegeix còmodament en dues o tres hores (el trajecte d'anada i tornada de Reus a Barcelona en tren) i la veritat és que enganxa si el que es busca es una història senzilla amb un personatge principal que fa de l'honestedat el seu escut, que es mou tan a gust entre escenaris sòrdids com en els luxosos apartaments de l'Upper East Side, que encaixa les pallisses com un "machote" i que no amaga l'amargor que el produeix el fet de saber que continuar amb la feina que fa i estima, el portarà a perdre la seva pròpia familia, i potser la seva felicitat. En resum, un divertiment per a tots aquells/es que estimen la novel·la negra.

MOLT DE TEMPS SENSE PUBLICAR

Ha passat molt de temps des que vaig publicar per últim cop. Han succeït algunes coses bones i d'altres menys, però segeixo endavant. D'això es tracta, oi?

El darrer mes de juny vaig enllestir els últims exàmens de la diplomatura. Ara ja sóc Educador Social, precisament en una època en la que les retallades socials estàn a l'ordre del dia degut a la recessió econòmica. Ja es mala sort, oi?

Be, per a celebrar-ho, me'n vaig anar uns dies a Londres a casa d'uns amics: em van tractar com un rei, i ni s'imaginen quant ho necessitava i com els ho agraeixo. Va ser molt agradable tornar a veure gent a la que feia anys que no veia: En Mario, en Brian, en Christian, en Dale, la Karen...

També podeu veure que he canviat la capçalera del blog. Ara hi ha un dibuix que m'ha fet en Quim a mida. Li vaig demanar si em podia fer alguna cosa personalitzada, i m'ha lliurat aquesta joieta: el noiet sóc jo, portant el timó de la meva vida i amb el mussol de la sabièsa a l'espatlla. Li estic molt agraït; resulta afalagador i únic.

Una amiga em va recordant mitjançant els seus mails que publico poc. Te raó, m'he d'imposar més disciplina o perdré lectors/es, i no es pas el que vull. Pateixo de mandra últimament... les hores em passen volant i ... sense fer rés d'útil. Això ho he d'acabar com sigui.

Hi ha voltes en les que un parel d'òsties ben donades van de meravella. Aquesta nit n'he rebut un parell de bones, i per telèfon. Un amic que em coneix bé (fa inclús por com és capaç de llegir a través meu) m'ha sacudit a gust. En el fons crec que és el que volia i ho necessitava... els temps estan canviant i no serveix de rés quedar-me creuat de braços i lamentar-me... he de fer alguna cosa respecte al meu futur. Tinc potencial, ho se, però de tant en tant és bó que algú t'ho digui i t'ho reconegui.

Un altre amic, que treballa dins el món de l'educació social, també m'està ajudant a obtenir informació respecte a la situació laboral dins l'àmbit municipal.  És important saber que hi ha gent que, en certa mesura es preocupa d'un.

Gràcies Ignasi, Enric, Dolors, Quim... i tots els/les demés, que prou sabeu que m'importeu i que us necessito.

UN ROSER

Un amic meu, m'ha regalat un esqueix de roser plantat en un test.

Aparentment era un tronquet sec plantat al mig d'un test amb mig pam de terra. El vaig posar a costat de la finestra, de forma que tingués llum, evitant que el sol li donés de plé. Per la nit, el vaporitzava per tal que no perdés humitat.

El meu amic em va explicar que el meu roser està tret d'un roser que té plantat al seu jardi, i que va portar d'Anglaterra ja fa uns anys. 

Han passat uns dies, i l'esqueix ha notat l'inici de la primavera i ja li ha sortit una petita branca amb fulles. Potser fins i tot per Sant Jordi aquest any tingui una rosa del meu roser.

El Jacint que em va regalar la meva amiga, ja va florir. Va omplir-me la casa d'un dolç perfum durant molts dies. Ara les flors ja s'han apagat;  he tret els bulbs del test i els he embolicat amb paper de diari. A la tardor els tornaré a plantar per tal que, a la propera primavera, em tornir a deixar la casa impregnada d'olor....

El meu fillol

La Marta i el Quim m'han fet padrí del seu gall reusenc.

Us presento a en "Vladimir". Li he posat aquest nom en honor al primer ministre de Russia. Espero que el primer sigui tan pinxo com el segon, i doni molta descendència a la comunitat del galliner...

PRIMER QUATRIMESTRE

Estic cansat, però eufòric !!!  He aprovat els cinc exàmens als que em vaig presentar aquest quatrimestre. Un d'ells amb "matrícula d'honor".  Ha sigut un procés d'estudi dur i esgotador, però... a la vista dels resultats, ha valgut la pena. Encara em queden 5 exàmens més per a fer durant el mes de Juny... i si tot anés bé, ja tindria la diplomatura enllestida. Només de pensar en els treballs que he de presentar i el poc temps de marge que tinc, ja em canso. No se d'on hauré de treure les forces, però ho intentaré...

Tinc una nova lectora: una vella amiga que després de donar un cop d'ull a aquest blog, m'ha escrit un mail tan adulador, que quasi be m'ha fet posar vermell, però no negaré que m'ha agradat força. Aquest tipus d'empentes són sovint necessàries per a posar-se les piles i seguir escrivint, d'altra forma, és fàcil caure en el ... "ja ho faré demà".

INDIGNEM-NOS

Amb aquest títol, m’he permès fer un homenatge a “Stephane Hessel”, aquest vellet de noranta i pocs anys que, amb un llibre de tan sols una trentena de pàgines, ha aconseguit ser rècord de vendes a França el darrer Nadal, i de pas, sacsejar una mica les adormides consciències d’aquesta, nostra societat burgesa i ensopida que sembla haver perdut tota il•lusió, i que l’únic a què sembla aspirar, és a acumular bens que no necessita i consumir el que sigui, i d’aquesta manera creure’s que està adquirint un estatus social que en realitat és fals. Si tota aquesta energia que dediquem al consum banal la focalitzéssim cap a l’exigència d’un model social just, equilibrat, sostenible i benestant, moltes coses canviarien, però sembla que ja no ens queden forces ni ganes per a fer-ho. Potser aquestes sèries de televisió carrinclones tipus “sexe a NY” són més potents del que semblen i arriben a inculcar aquesta necessitat de posseir coses de marca, doncs sense elles no ets ningú davant les teves amistats.

Els que si sembla que ho tenen més clar, al menys aquests dies, són els ciutadans del nord d’Àfrica. Ells han sabut dir “prou” després d’anys i anys d’injustícies i submissió. Potser hauríem d’aprendre una mica d’aquests països que han donat un fort cop de puny damunt la taula i han dit “fins aquí hem arribat”. Personalment crec que la nostra societat encara no està preparada per a gaudir d’una llibertat que comença amb el respecte als demés. Crec que molta de la població careix de la suficient educació que els permetria valorar els valors que permeten una sana convivència. Aquesta part de la societat a la que em refereixo, ha fet un abús de la tolerància que els Estats de Dret atorguen. Per molts d’aquests ciutadans que durant els anys 60 i 70 van haver d’emigrar a diferents parts de la nostra geografia buscant un estil de vida més digne, i que de cop i volta es van trobar submergits al bell mig de l’estat del benestar, el fet de tenir a l’abast moltes més coses de les que mai haguessin pogut imaginar, els va embriagar de tal manera que ja no els va importar rés ni ningú més que ells mateixos i les aparences davant els parents, amics i veïns. El fet de poder tornar als llocs d’origen i poder demostrar el “triomf”, erròniament els va fer creure que se’ls obrien les portes de la cova d’Ali Babà, i es van oblidar d’una cosa molt important: d’accedir a l’educació que els governs havien posat al seu abast, i que ells van rebutjar. Tenir cotxes llampants, telèfons mòbils, televisions ben grans, roba de marca falsificada, etc, va propiciar el cultiu del culte al mal gust, del qual en van fer bandera, pensant que l’hortera era lo modern: qui no coneix casos de nois de 18 0 19 anys que, treballant a la construcció van guanyar més diners que un llicenciat en econòmiques; són aquestos mateixos joves, que en la seva ignorància, van adoptar la mateixa estètica que imperava entre els col•lectius homosexuals, (musculació, tatuatges, depilació, lycra...), creient erròniament que aquesta imatge els feia més masculins, sense que aturar-se analitzar el per què d’aquest consum desmesurat: Tenien diners a la butxaca i havien de gastar-los per a demostrar que els tenien. Qui no ha vist algun cop pel carrer a noies quasi be clòniques que abans de la majoria d’edat ja porten tant de maquillatge i tint al cabells que semblen sortides d’un museu de cera, i que quan obren la boca per a cridar (si, he dit cridar, doncs semblen ignorar el significat de la paraula “parlar”) es limiten a repetir una i altra vegada paraules del tipus “tia” tres i quatre vegades dins de cada frase...

Fins quan es pot sostenir aquest model social? Ja se que sona a classista, però de la mateixa manera que sempre he dit que abans de ser pares, moltes parelles haurien de passar un test psicotècnic de capacitació, tampoc s’hauria deixar accedir a segons quins nivells socials, a gent que no hagués rebut l’educació suficient per a poder-los assimilar i comportar-se amb conseqüència. Només cal pujar a un tren o un autobús per a trobar-se envoltat d’aquesta mena de tribus que descaradament posen els peus al seients, o que ens obliguen a escoltar la música que porten gravada al mòbil (i aquest cop no faré cap comentari sobre les cançons en qüestió). Avui en dia, anar a sopar a un restaurant amb ganes de passar una vetllada agradable, pot convertir-se en una experiència de lo més terrorífica: haver d’aguantar els crits dels troglodites de la taula del costat, o els xiscles dels nens de la taula del fons mentre donen cops amb els coberts a tota la vaixella, i els pares semblen no veure’ls ni sentir-los, comportant-se com si rés...

Tot està molt crispat, i a vegades ja no se si estem donant passos endavant o endarrera: Avui mateix llegia que la cadena nord-americana encarregada de retransmetre la gala dels Oscars, te per costum el retransmetre aquest tipus d’actes amb 7 segons de retard respecte al directe, i d’aquesta manera poder censurar qualsevol sortida de to que pugi donar-se. Doncs be, en l’entrega de premis en qüestió, va poder fer ús de la censura en dos ocasions: En primer lloc, silenciant part del discurs d’agraïment d’una de les premiades, a la que se li va escapar l’adjectiu “fucking” en el moment de recollir el premi. En segon lloc, el “pico” que es van donar en Javier Bardem i en Josh Brolin a l’escenari. Per part de la cadena en qüestió, em sembla una actitud totalment retrògrada i hipòcrita. A quí pensen que enganyen? o potser és que realment creuen que d’aquesta forma preservaràn els valors morals de la societat occidental?, però quins valors? Quina moral? Els models del segle passat ja no ens serveixen.... El més trist de tot això és que aquest és el país que després fa servir el dret de vet a l’hora de pronunciar-se davant Nacions Unides i en contra de les disposicions de la majoria de països a l’hora de condemnar els assentaments il•legals de colons israelians, però que quan es tracta de Líbia (país amic fins fa uns mesos) se’ls omple la boca amb paraules del tipus “drets humans” i “democràcia”, però que no dubten en demanar una cadena perpètua (inclús alguns radicals proclamen la pena de mort) pel aquest pobre jove soldat, espantat i probablement confús que va passar documents a Wikileaks, i que diuen va fer trontollar la seguretat nacional, quan l’única cosa que va fer trontollar van ser les consciències d’uns quants de nosaltres, pobres humans, que si ja sabíem que érem enganyats i manipulats, desconeixíem l’abast de molts d’aquests enganys. Quanta mentida... quanta hipocresia... i quanta gent encara que admira, enveja, i els cau la baba davant l’estil de vida qualsevol producte made in USA.

NARCIS

 Divendres passat vaig anar a fer l'últim exàmen d'aquest primer quatrimestre. Em sentia molt cansat. Aquella setmana ja n'havia hagut de fer 2 més, amb tot el que això comporta: dormir malament, menjar pitjor, nervis i 100 Km d'anada i 100 Km de tornada, conduïnt a la mateixa hora que els camions pesats que t'obliguen a anar durant molts trams en tercera... Per sort l'exàmen sembla que va anar força be. Encara no tinc les notes, però en quan les publiquin, ho faré saber. En sortir, no vaig tornar cap a casa; vaig anar a sopar a Lleida, a casa d'un amic que fa més d'un any que ha canviat de pis, i jo encara no havia anat a fer-li una visita. Conduïr cap a ponent comporta haver de fer-ho amb el sol de cara tota l'estona, però el paisatge és curiós en aquest época de l'any.

La companya del meu amic, que ara és ja també una mica amiga meva, em va regalar un test amb tres Narcisos. Són els de la foto. Aviat florirant i durant uns dies, m'ompliran la casa d'una fragància intensa i bona...

48

Ahir, dia 3 de febrer vaig complir 48 anys, motiu de satisfacció d’una banda, i de “cangueli” per l’altra. Considero que estic a ben a prop dels 50 (número crític) en un estat físic i mental força acceptables; a més, el fet d’haver deixat el tabac després de més de 30 anys fumant, i en plena temporada d’exàmens, m’omple d’orgull. Suposo que les persones mediocres ens hem de buscar petits reptes que estiguin al nostre abast per tal d’anar alimentant la nostra autoestima. Si fos ric i famós, m’imagino que faria la Paris-Dakar o alguna altra bestiesa per l’estil que em donés la projecció mediàtica necessària per inflar el meu Ego, però jo, per ara, em conformo amb coses petites i discretes.

Aprofito l’avinentesa per a saludar a la meva lectora més incondicional (“Hola S. !”) i dir-li que prenc nota del seu consell cinematogràfic: tinc molt d’interès en veure aquesta pel•lícula, el que passa és que aquí, a comarques, només l’exhibeixen doblada, i francament, tenint en compte que tota la trama gira entorn als problemes vocals del monarca, prefereixo veure-la en versió original, així que: O be la porten aviat al cineclub o be em passo pel forro la futura “Llei Sinde” i la descarrego en quan la trobi en una acceptable qualitat per la xarxa.

Ja fa dos o tres anys que no em compro absolutament rés a les rebaixes. Tinc roba suficient a l’armari per anar tirant, llavors... per què comprar compulsivament coses que poden ser atractives però que no necessito? El que si vaig fent, és comprant llibres que tinc intenció de llegir un cop acabi la carrera. Ben apiladets i un damunt l’altre tinc a l’Umberto Eco, al Colm Tóibín, al Michel Houllebecq, al Quim Monzó, a l’Enrique Vila-Matas, al Paul Auster, a la Maruja Torres.... i a un seguit d’autors Serbis, Crotates, Albanesos, Hongaresos, Polonesos ... de nom impronunciable i que tinc moltes ganes de llegir per tal que em descobreixin territoris i formes de fer i de pensar tan properes i tan llunyanes al mateix temps.

Encara tinc l’esperança que abans de que acabi l’hivern, caiguin un parell de senyores nevades com les de l'any passat per aquestos voltants. Encara recordo lo blanc... Una meravella.

 

De moment no tinc intenció de fer cap comentari relacionat amb la visita de Mr. Marshall... perdó: Frau Merkel a la península. Crec que tots els que em llegiu, sou prou perspicaços per analitzar el fet i treure les vostres conclusions. La veritat és que em produeix certa tristesa saber que ja rés serà com abans. En concret em refereixo a aquesta mena d’Estat del Benestar del que gaudíem fins ben entrat el segle. Com vaig llegir fa poc en un diari, “això no és pas una crisi: és un canvi històric”. i és ben cert. Llàstima que la situació actual no m’enganxi amb 20 anys menys, o em plantejaria seriosament anar a treballar a Alemanya. Aquí no hi veig futur. El sector turístic està morint poc a poc; Croàcia, Turquia i pròximament Albània, Montenegro i Macedònia s’enduran tot el turisme de costa. Molta gent deixarà d’anar venir a Barcelona, doncs aquesta ciutat ja figura a tots els rànquings mundials com a ciutat d’alt risc turístic.(a part de ser paradoxalment molt més cara que Madrid, per a posar un exemple).. O torna a venir el Papa a muntar un altre xou mediàtic a la Sagrada Familia, o això s’enfonsa.

Una altra cosa abans d'acabar. Darrerament, dedico més temps al facebook que al blog, potser pel fet que és una eina que et proporciona una certa immediatesa, i que et permet interaccionar de forma breu i efectiva. Per qui vulgui contactar-me a través d'aquesta xarxa social, la meva adreça és: www.facebook.com/enric.virgilisendra  També m'he obert un compte a Twitter, però francament: no he trobat encara el moment de ficar-m'hi... tot arribarà.

FRED

Francament. Jo no recordo aquestes temperatures tan baixes... i molt menys de dia. La fotografia és de dissabte, poc abans d'entrar a Tàrrega. Fixeu-vos be, en la temperatura exterior que indica el termòmetre del cotxe. Tant de bo tinguessim neu !!!

Massa temps callat

Joroña ke Joroña... el temps passa volant; l'últim cop que vaig publicar alguna cosa, va ser abans de Nadal... i ja han passat uns quants dies.  Mentre tant, miraré de faré un resum de tots aquests dies de silenci:

• He passat per un procès gripal brutal !  6 dies tancat a casa sense sortir.
• No fumo des-de l'entrada en vigor de la nova Llei (o sigui: avui és exactament el dia 23 sense fum).
• Cada dia que passa, sento més ansietat pels exàmens que s'apropen (primera i tercera setmana de febrer).
• Cada dia que passa, fot més fàstic llegir el diari o escoltar les noticies per la radio.
• Segon any sense televisió... i resistint.
• Gran, gran, gran decepció del partit Socialista: La no aprovada Llei Sinde em crispa els nervis quan llegeixo quin és el salari del president de la SGAE. En quan a la resta de resolucions que està prenent aquest partit que ens ha mentit, enganyat i traït a tots... que més puc dir? 
• La única que talla el bacallà a Europa és l'Angela Merkel: cada dia està més clar.
• Tinc abandonats als amics... espero que m'entenguin: necessito cada minut per a l'esprint final... Voldria (ja se que és improbable) treure'm la carrera aquest any.
• Algunes grans pel·lícules vistes recentment: a) La red social (impactant, i magnificament narrada i interpretada. No apte per tots aquells que no estiguin al dia en el món de les noves tecnologies), b) Contracorriente (una història màgica, tendre, compromesa... i possiblement feta amb quatre duros), c) El cisne negro (sembla una suma del cinema d'en David Cronemberg i David Lynch: magnètica i morbosa).
• En fi... ganes de publicar no en falten... a veure si m'autodisciplino i ho duc a terme.

HOUELLEBECQ VS. RATZINGER

El provocador i excelent narrador Michel Houellebecq, s'ha posat a la butxaca al jurat del més prestigios premi literari frances, el Goncourt, amb la seva nova novela: "La carte et le territoire", encara no traduïda ni al català ni al castella. Hauré d'esperar.

L'home que és capaç de començar una narració amb frases de l'estil: "El dia que el meu fill es va suicidar, em vaig preparar uns ous amb tomàquet", i de tenir els pebrots de fer declaracions anti islàmiques a micròfon obert, sembla que ha conquerit l'estima dels francesos (milers d'exemplars de la seva novela, venuts fins a la data), amb una història que carrega directament contra el món de l'art i dels galeristes en general. En ella afirma: "L'art hauria de ser atractiu immediatament. Circula la idea de que s'ha de fer un esforç per a captar la bellesa. Jo no hi estic gens d'acord".

Tant de bo tinguessim a l'abast més personatges com en Houellebecq; gent que sapigués dir les coses pel seu nom, passant d'assertivitats i collonades. Estem envoltats de polítics mediòcres i avariciosos: llops amb màscares de corders, que corren a seure a primera fila quan ve el Papa de visita i així surten a la foto, tot i que després es declarin anti-clericals i es posin al cap una corona d'espines durant una visita oficial a Jerusalem, per a fer la gracieta. Després la gent es sorprén que el "Sant Pare" faci declaracions a favor de l'integritat de la família católica: Ja ho deia ben clar ahir la Pilar Rahola (cada dia més lúcida i millor columnista) a La Vanguardia. ... "Però que s'esperaven? Que el Papa fós Hippy?"

PANORAMA ACTUAL

Tot és gris: el panorama actual és gris. El dia a dia és gris. Fins i tot el color de les parets del menjador de casa meva són grises. Potser seria bo poder veure la vida en blanc i negre, com en les velles pel•lícules dels anys 40, on es podia distingir clarament entre la claror i la foscor i sempre sabies que darrera una ombra s’hi amagava un perill potencial. En canvi, avui en dia, els gurus de la política que tenim com a governants (i els que estàn a l’oposició tampoc se’n escapen) ens ho pinten tot amb una gama de colors brillants que decoren promeses fehacents i que tots sabem que mai es compliran. Utilitzen la retòrica per a excusar les retallades al benestar social aconseguides a base de sang, suor, llàgrimes i temps, enlluernant-nos amb un futur segur i econòmicament estable, benestant i sostenible, quan en realitat ja ningú es creu rés de rés, i tots ens queixem, però tots seguim apàtics (jo el primer) i despotriquem de tot i de tots, però no movem ni un dit per a provocar un canvi. La llosa que ens han posat a sobre és tan gran i tan pesada, que ens anula fins l’ultim gram de força que podriem utilitzar per a reberar-nos i dir “prou”.

Les eleccions són ben aprop, i els partits ja han començat la seva ronda de, propòsits i despropàsits de cara als comicis. Mentre tant, els diaris i els mitjans en general han deixat de parlar dels miners que encara estan sota terra a Xile, i de les víctimes de les inundacions al Pakistan o d’Haití.... per què? Potser ja no interessa que interessi? No; es clar que no interessa.... Ens han educat per a comportar-nos com a lleons famèlics en un circ Romà i el que volem llegir son descalificacions, acusacions, glamour de perruqueria de barriada (vegi’s B.Esteban), sang, crims passionals emmarcats com a violència de gènere, odi racial i religiós, amenaces infundades... I així, d’aquesta manera ens desfoguem i tot es torna més gris i més gris, del mateix color que els metalls de màquines que produeixen dia i nit i no s’aturen mentre tinguin una font d’energia de la qual alimentar-se, i que quan deixen de produir o s’espatllen, automàticament es llencen a un abocador il•legal i són substituïdes per màquines noves, a ser possible fabricades a la Xina (ja que son més econòmiques i el benefici del seu rendiment serà encara més gran). Perdoneu: estic confós... Ara mateix ja no se si estic parlant d’Indústria o de la nova Reforma Laboral.

La meva història d'amor amb BELGRAD

Fins on arriba la meva memòria, recordo que el primer cop que vaig saber de l’existència d’un lloc anomenat “Belgrad”, fou quan tenia vuit o nou anys. Va ser fullejant un d’aquells llibres il•lustrats que les Caixes d’estalvi regalaven cada any per Sant Jordi. El llibre en qüestió es deia: “Las Capitales de Europa”, i tenia unes fotografies molt espectaculars i en color d’aquelles ciutats que només havia sentit anomenar al cinema o a la televisió: Paris, Londres, Roma..., i de cop i volta, al girar un full, apareixia Belgrad. Les imatges impreses no tenien rés a veure amb la majoria de les altres ciutats del llibre; no eren tan boniques. Als carrers no es veia gent, els edificis eren ben be iguals, els carrers grisos ... però hi havia alguna cosa en aquelles fotografies que em fascinaven. Aleshores, encara no sabia rés del comunisme ni molt menys d’aquell país anomenat Iugoslàvia, però sabia positivament que un dia o altre, jo aniria allí.

Ja una mica més gran, potser tindria jo dotze o tretze anys, vaig agafar un llibre de tapes color taronja, de la llibreria del meu pare. Era una novel•la d’un tal Cecil Roberts, i portava per títol “Estación Victoria a las 4:30”. Era un recull de narracions breus amb un denominador comú: L’estació londinenca del títol. En aquelles histories, els protagonistes agafaven trens i viatjaven per Europa, i hi havia descripcions molt acurades de les ciutats a les que arribaven o de les que tornaven aquells trens. Doncs be, en un d’aquells relats, tornava a topar-me amb el nom de “Belgrad”. Ara mateix, no recordo absolutament rés de l’argument ni quina mena de protagonisme tenia aquesta ciutat en el relat (hauria de tornar a llegir el llibre), però el fet important es que aquella lectura va revifar el meu interès per Belgrad i el va gravar en algun lloc de la meva memòria.

No va ser fins l’any 2005, poc després de la guerra dels Balcans que vaig xafar Belgrad per primer cop. Com acostuma a passar, no s’assemblava ni d’aprop amb la idea prèvia que m’havia fet d’aquell lloc, però de cap de les maneres em va decebre. Vaig descobrir una ciutat viva, fascinant, enorme, lletja i bonica al mateix temps, moderna i antiga, plena d’empremtes del pas del temps, envoltada per dos rius, dividida en tres ciutats (Beograd, Zemun i Novi Beograd) que en formen una de sola, caòtica, elegant...

El seu alfabet ciríl•lic, el so fonètic de la seva llengua eslava, els sòlids edificis, les restes dels bombardejos de la dècada dels 90, els ponts on es concentraven cada nit els ciutadans per a fer de blancs humans i així evitar la destrucció d’aquestos per part de l’Otan, l’escandalosa bellesa de les seves gents, l’animada vida nocturna, les passejades pels parcs amb vistes al Danubi, els mercats de fruites i verdures, els carrers adoquinats del barri històric, l’espectacularitat de l’estació central, els sorolls del trànsit que em despertaven cada matí, els boscos alrededor de la ciutat, els tramvies omnipresents a les avingudes principals, les terrasses dels carrers peatonals, l’il•luminació i el silenci de les esglésies ortodoxes, l’exquisidesa d’un Burek de formatge blanc, una tassa de te assegut al cafè rus, el soroll de fons d’unes trompetes celebrant una boda gitana, l’imponent hotel “Moska”, les proporcions de la catedral de Sant Sava, ... son tantes les sensacions que em van enganxar... que dos anys després, camí de Sòfia, no vaig dubtar gens en desviar-me més de 1000 quilòmetres del meu itinerari per tal de passar un cap de setmana plujós en aquell lloc.

Se que sonarà a sentimental, però la última nit a Belgrad, ja dalt del tren nocturn que m’hauria de portar cab a Bulgària, traient el cap per la finestra i mirant com m’allunyava d’aquella ciutat, em va envair un sentiment de nostàlgia, com si deixés quelcom d’irrecuperable allí, i que ja no tornaré a tenir. Suposo que per a comprovar-ho, hauré de tornar algun dia a Belgrad.

Visc en un estat de cabreig permanent

Fa dies que estic mandrós. No se si és mandra o aquesta mena de tristesa que sento quan me’n adono que ja he consumit més de la meitat de l’estiu i no he fet rés del que pensava fer. Aquesta sensació d’estar perdent el temps pot ser desesperant!

Els exàmens estan al caure i me’n adono que vaig endarrerit; aquest blog, que volia anar actualitzant al menys un cop per setmana, va pel camí d’estancar-se tal i com ja em va passar amb l’anterior, i no és pas per manca de ganes o d’idees: és per mandra, per avorriment, per cansament, per desídia... Potser estic un xic deprimit.

Lo millor per a deprimir-se del tot, és llegir el diari. Ahir, a banda dels desastres ecològics de Rússia i Pakistan, s’hi sumava una notícia inquietant: Un de cada quatre joves catalans ni treballa ni estudia. S’hi reflexionem sobre aquest titular, podem acabar amb un atac de pànic; en una societat envellida com la nostra, on en uns quants anys s’hauran igualat quasi be el número de pensionistes amb el de la població activa, com es podrà fer front a les pensions? Significa això que s’ha acabat l’Estat del Benestar? Realment haurem de treballar fins als 70 anys per a poder fer front a una pensió ni tan sols digne que ens permetrà amb prou feines de sobreviure? El més escandalós és que els nostres polítics, en teoria guies espirituals i econòmics, segueixen marejant la perdiu amb temes dedicats a la tauromàquia, als conflictes interns dels candidats a la presidència de la Comunitat autònoma de Madrid, etc. i no posen fil a l’agulla (o al menys aquest fet no es percep) de cara a la creació d’un model educatiu bo, pràctic i sòlid que projecti una mínima esperança de cara al futur laboral de les joves generacions, que al cap i a la fi, és el futur de la nostra Nació. On han anat a parar les ilusions i la creativitat dels moviments socio-polítics de començament de segle? Per què els nostres adolescents no coneixen les paraules “compromís” i “ideals”? Per què en nom de la llibertat i la tolerància es permet la mala educació? Per què es disfressa d’igualtat el feminisme més ranci? La veritat és que no trobo resposta, per més que m’hi esforço. De debò que no entenc aquesta apatia social generalitzada.

Per sort, i tornant al fil de la qüestió, girar la plana del diari costa ben poc, i et pots trobar llegint alguna petita notícia, que involuntàriament et fa somriure i alleujera de forma immediata aquest sentiment d’angoixa. Ahir, en concret, “La Vanguardia” anunciava la propera publicació de la tan esperada ultima novel•la d’en Michel Houellebecq, aquest cop carregant-se el món de l’art, els marxants i les galeries (segur que serà demolidora), i també l’inici del rodatge de “On the road”, el mític relat d’en Jack Kerouack a mans de Francis Ford Coppola.