REINVENTAR-SE

Ara que està tant de moda la paraula "reinvenció", aprofito per a utilitzar-la a l'hora de definir el treball de Pedro Almodóvar a la seva última pel·lícula.

El director ha decidit prescindir quasi totalment del seu estil habitual per a submergir-nos en una història de personatges amargs i tristos: gent que no somriu mail i que únicament desitja dur a terme una venjaça com a camí a una possible redempció. Però com quasi tot en aquesta vida, les coses mai surten exactament com a priori s'han planejat, i de cop i volta afloren sentiments que fan que hom es replantegi vies d'existència oblidades en el més profund del subconscient.

Almodóvar introdueix (personalment penso que d'una manera molt forçada) algunes puntades d'esperpent que són marca de fàbrica de l'autor: vegis el personatge del "tigre" o els llarguíssims plànols de la cantant Concha Buika a les escenes de la boda, però tot i aquestes pinzellades grinyoladores, el director ha sabut reinventar-se i anar més enllà dels melodrames als que ens tenia acostumats per a endinsar-se en una trama original, inicialment poc creible i plena de personatges foscos, però a mesura que la narració avança, tot va resultant quotidià, i els personatges ens semblen fins i tot conmovedors.

Trobo també un tant fora de lloc a una bona actriu com és Marisa Paredes, en un personatge de minyona brasilera que no acaba d'encaixar en el conjunt de tot plegat. Tot el contrari que Elena Anaya (sobèrbia) i Antonio Banderas que estàn tràgics, però magnífics i porten sobre les seves espatlles i amb gran professionalitat, el pes d'uns personatges que, en mans d'un altre director, ni resultarien creïbles ni tan humans com els que ens entreguen mitjnaçant els seus respectius treballs.

Pel·lícula altament recomanable per a tots aquells que busquin dues hores d'un treball d'equip molt ben fet i que sàpiguen gaudir i apreciar  les qualitats d'un producte ben enllestit, tant a nivell narratiu com plàstic i musical, amb una direcció artística poc habitual dins les produccions cinematogràfiques d'aquest país.

"La Piel que habito" ens endinsa dins d'una ficció que, estranyament supera la realitat quotidiana. ¿Quin gènere li queda ara al director manxeg per abordar? ¿Potser un musical? Segur que també se'n ensurtiria amb gran exit.