48

Ahir, dia 3 de febrer vaig complir 48 anys, motiu de satisfacció d’una banda, i de “cangueli” per l’altra. Considero que estic a ben a prop dels 50 (número crític) en un estat físic i mental força acceptables; a més, el fet d’haver deixat el tabac després de més de 30 anys fumant, i en plena temporada d’exàmens, m’omple d’orgull. Suposo que les persones mediocres ens hem de buscar petits reptes que estiguin al nostre abast per tal d’anar alimentant la nostra autoestima. Si fos ric i famós, m’imagino que faria la Paris-Dakar o alguna altra bestiesa per l’estil que em donés la projecció mediàtica necessària per inflar el meu Ego, però jo, per ara, em conformo amb coses petites i discretes.

Aprofito l’avinentesa per a saludar a la meva lectora més incondicional (“Hola S. !”) i dir-li que prenc nota del seu consell cinematogràfic: tinc molt d’interès en veure aquesta pel•lícula, el que passa és que aquí, a comarques, només l’exhibeixen doblada, i francament, tenint en compte que tota la trama gira entorn als problemes vocals del monarca, prefereixo veure-la en versió original, així que: O be la porten aviat al cineclub o be em passo pel forro la futura “Llei Sinde” i la descarrego en quan la trobi en una acceptable qualitat per la xarxa.

Ja fa dos o tres anys que no em compro absolutament rés a les rebaixes. Tinc roba suficient a l’armari per anar tirant, llavors... per què comprar compulsivament coses que poden ser atractives però que no necessito? El que si vaig fent, és comprant llibres que tinc intenció de llegir un cop acabi la carrera. Ben apiladets i un damunt l’altre tinc a l’Umberto Eco, al Colm Tóibín, al Michel Houllebecq, al Quim Monzó, a l’Enrique Vila-Matas, al Paul Auster, a la Maruja Torres.... i a un seguit d’autors Serbis, Crotates, Albanesos, Hongaresos, Polonesos ... de nom impronunciable i que tinc moltes ganes de llegir per tal que em descobreixin territoris i formes de fer i de pensar tan properes i tan llunyanes al mateix temps.

Encara tinc l’esperança que abans de que acabi l’hivern, caiguin un parell de senyores nevades com les de l'any passat per aquestos voltants. Encara recordo lo blanc... Una meravella.

 

De moment no tinc intenció de fer cap comentari relacionat amb la visita de Mr. Marshall... perdó: Frau Merkel a la península. Crec que tots els que em llegiu, sou prou perspicaços per analitzar el fet i treure les vostres conclusions. La veritat és que em produeix certa tristesa saber que ja rés serà com abans. En concret em refereixo a aquesta mena d’Estat del Benestar del que gaudíem fins ben entrat el segle. Com vaig llegir fa poc en un diari, “això no és pas una crisi: és un canvi històric”. i és ben cert. Llàstima que la situació actual no m’enganxi amb 20 anys menys, o em plantejaria seriosament anar a treballar a Alemanya. Aquí no hi veig futur. El sector turístic està morint poc a poc; Croàcia, Turquia i pròximament Albània, Montenegro i Macedònia s’enduran tot el turisme de costa. Molta gent deixarà d’anar venir a Barcelona, doncs aquesta ciutat ja figura a tots els rànquings mundials com a ciutat d’alt risc turístic.(a part de ser paradoxalment molt més cara que Madrid, per a posar un exemple).. O torna a venir el Papa a muntar un altre xou mediàtic a la Sagrada Familia, o això s’enfonsa.

Una altra cosa abans d'acabar. Darrerament, dedico més temps al facebook que al blog, potser pel fet que és una eina que et proporciona una certa immediatesa, i que et permet interaccionar de forma breu i efectiva. Per qui vulgui contactar-me a través d'aquesta xarxa social, la meva adreça és: www.facebook.com/enric.virgilisendra  També m'he obert un compte a Twitter, però francament: no he trobat encara el moment de ficar-m'hi... tot arribarà.