La meva història d'amor amb BELGRAD

Fins on arriba la meva memòria, recordo que el primer cop que vaig saber de l’existència d’un lloc anomenat “Belgrad”, fou quan tenia vuit o nou anys. Va ser fullejant un d’aquells llibres il•lustrats que les Caixes d’estalvi regalaven cada any per Sant Jordi. El llibre en qüestió es deia: “Las Capitales de Europa”, i tenia unes fotografies molt espectaculars i en color d’aquelles ciutats que només havia sentit anomenar al cinema o a la televisió: Paris, Londres, Roma..., i de cop i volta, al girar un full, apareixia Belgrad. Les imatges impreses no tenien rés a veure amb la majoria de les altres ciutats del llibre; no eren tan boniques. Als carrers no es veia gent, els edificis eren ben be iguals, els carrers grisos ... però hi havia alguna cosa en aquelles fotografies que em fascinaven. Aleshores, encara no sabia rés del comunisme ni molt menys d’aquell país anomenat Iugoslàvia, però sabia positivament que un dia o altre, jo aniria allí.

Ja una mica més gran, potser tindria jo dotze o tretze anys, vaig agafar un llibre de tapes color taronja, de la llibreria del meu pare. Era una novel•la d’un tal Cecil Roberts, i portava per títol “Estación Victoria a las 4:30”. Era un recull de narracions breus amb un denominador comú: L’estació londinenca del títol. En aquelles histories, els protagonistes agafaven trens i viatjaven per Europa, i hi havia descripcions molt acurades de les ciutats a les que arribaven o de les que tornaven aquells trens. Doncs be, en un d’aquells relats, tornava a topar-me amb el nom de “Belgrad”. Ara mateix, no recordo absolutament rés de l’argument ni quina mena de protagonisme tenia aquesta ciutat en el relat (hauria de tornar a llegir el llibre), però el fet important es que aquella lectura va revifar el meu interès per Belgrad i el va gravar en algun lloc de la meva memòria.

No va ser fins l’any 2005, poc després de la guerra dels Balcans que vaig xafar Belgrad per primer cop. Com acostuma a passar, no s’assemblava ni d’aprop amb la idea prèvia que m’havia fet d’aquell lloc, però de cap de les maneres em va decebre. Vaig descobrir una ciutat viva, fascinant, enorme, lletja i bonica al mateix temps, moderna i antiga, plena d’empremtes del pas del temps, envoltada per dos rius, dividida en tres ciutats (Beograd, Zemun i Novi Beograd) que en formen una de sola, caòtica, elegant...

El seu alfabet ciríl•lic, el so fonètic de la seva llengua eslava, els sòlids edificis, les restes dels bombardejos de la dècada dels 90, els ponts on es concentraven cada nit els ciutadans per a fer de blancs humans i així evitar la destrucció d’aquestos per part de l’Otan, l’escandalosa bellesa de les seves gents, l’animada vida nocturna, les passejades pels parcs amb vistes al Danubi, els mercats de fruites i verdures, els carrers adoquinats del barri històric, l’espectacularitat de l’estació central, els sorolls del trànsit que em despertaven cada matí, els boscos alrededor de la ciutat, els tramvies omnipresents a les avingudes principals, les terrasses dels carrers peatonals, l’il•luminació i el silenci de les esglésies ortodoxes, l’exquisidesa d’un Burek de formatge blanc, una tassa de te assegut al cafè rus, el soroll de fons d’unes trompetes celebrant una boda gitana, l’imponent hotel “Moska”, les proporcions de la catedral de Sant Sava, ... son tantes les sensacions que em van enganxar... que dos anys després, camí de Sòfia, no vaig dubtar gens en desviar-me més de 1000 quilòmetres del meu itinerari per tal de passar un cap de setmana plujós en aquell lloc.

Se que sonarà a sentimental, però la última nit a Belgrad, ja dalt del tren nocturn que m’hauria de portar cab a Bulgària, traient el cap per la finestra i mirant com m’allunyava d’aquella ciutat, em va envair un sentiment de nostàlgia, com si deixés quelcom d’irrecuperable allí, i que ja no tornaré a tenir. Suposo que per a comprovar-ho, hauré de tornar algun dia a Belgrad.